"Siàs pas
pro grand, per venir amb ieu, jos la Païchèra del Lauquet",
son los qualques mots d'aquela cançon de Mans de Breish que
ressontísson dins la
salla de la fèstas de Ladern. Cada Dimars d'aquela fèsta, lo torn
de l'Ase es lançat. Aquí,
derisòri e galejada son los mots d'òrdre. Tot lo vilatge se bota
per carrièra e en davant! Es quicòm de vertadièrament magíc,
totís los problèmas
desapareisson sul pic, totas las pichonas preocupacions son daissadas
de costat. Dins aquel jorn plan particular, totís
los subjèctes d'actualitat venon futíls,
cal dire qu'avèm gaireben una vocacion per tot çò qu'es del segond
degres. Cada moment passat es un moment urós
qu'es pres e qu'es pas mai de prene. D'una annada sus l'autre, es una
vertadièra escomessa d'organizar aquela fèsta, e subretot
d'emplenar lo contracte: faire encara melhor que l'annada passada.
Demòra tanben fòrça complicat de pas aver una pensada pels amics
que se son arrestats al cap del camin. Qualques còps, lo sòrt
sembla s'acarnassir sus lo vilatge mas la vida se dèu de contunhar.
E coma aquò, quora lo Mans de Breish comença de jogar qualquas
nòtas sus la siuna guitarra, podèm pensar a elis en s'imaginant
cossí
auriàn galejats amb nosautres. Aquí
es actat, oblidam, e oblidarem pas jamai los amics.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire